El rei Pere III el Gran, rei de Catalunya i Aragó, per a alguns autors, aquest és considerat el primer pirineista de la història i, potser, el primer muntanyenc. Segons la Crònica de Salimbene , el 1285, el monarca es va proposar pujar al cim del Canigó, muntanya que llavors era considerada la més alta del Pirineu. El seu únic objectiu va ser “veure el que hi ha al cim”.
La crònica explica que els cavallers que l’acompanyen van abandonar l’empresa i només ell va fer cim. Descriu que al cim hi havia un llac habitat per un drac, afirmació que posa en dubte si veritablement va realitzar l’ascensió.
A finals del s XVIII, es publiquen, en certes societats científiques franceses, la descripció de fonts d’aigua termal en algunes valls del Pirineu francès. Ràpidament, l’interès de l’alta societat es consagra a aquestes localitzacions, popularitzant-les en certs cercles socials elitistes.
Es comencen a construir balnearis i viles termals i vials perquè aquest públic hi pogués accedir.
Aquest fet va ser clau perquè es començaran a desenvolupar infraestructures a valls fins al moment remots i es començarà a desenvolupar un interès turístic. Aquests balnearis van ser el “camp base” per a la futura exploració.
La manca de mapes que delimiten correctament la frontera entre França i Espanya entorpeix les accions bèl·liques entre els dos països. El 1716, Lluís XIV de França, envia als Pirineus dues brigades d’oficials enginyers amb el càrrec de traçar la línia de frontera. El resultat “Légende de tous les cols, ports et passages des Pyrénées” resulta ser una mica rudimentari i poc rigorós.
Un error curiós a la cartografia del segle XVIII - XIX és la presència del llegendari “Lac du Mont Perdu”, un llac que suposadament s'assentava a banda i banda de la frontera i que alimentava la cascada de Gavarnie. Aquest llac no existeix així i evidencia que els cartògrafs de l'època es van plagiar els uns als altres.
El 1785, les corones de França i Espanya acorden finançar conjuntament l’elaboració exhaustiva del mapa franco-espanyol dels Pirineus. Per part de França l’equip l’encapçala Reinhard Junker i per la part espanyola, pel capità Vicente de Heredia (enginyer i gran pioner espanyol de l’estudi del Pirineu). Fruit d’aquesta empresa, se li adjudiquen a Heredia multitud de primeres ascensions.
Costa d’imaginar l’aventura que es va moure per un Pirineu sense carreteres ni pistes forestals, arrossegant aparells topogràfics al mig d’un mar de cims sense nom.
En aquest projecte, no com a objectiu, però si com a conseqüència, es coronen els primers tresmils del Pirineu: El 1787 Henry Reboul corona el Touron de Neouvielle (3.035m), el 1790 Heredia i Junker coronen el Argualas (3046m) i el 1792, Heredia corona el Taillon (3147m).
Aquest, el mesurament del Taillon, serà dels darrers mesuraments que prendrà l’equip franco-espanyol, esclata la Revolució Francesa i Junker decideix deixar el projecte. Tot i així Heredia, per la seva banda, segueix fent mesuraments i informant-ne el seu col·lega.
Una característica que desconcerta dels Pirineus és la varietat etimològica de la seva toponímia (en una mateixa vall tenim topònims d'origen basc, espanyol, francès, català, aragonès…). Normalment, els pics més visibles, reconeixibles o freqüentats des de la vall acostumen a tenir noms amb arrels antigues com el basc o el llatí (com “pic d'Aspe”, d'origen basc, o “Somport” del llatí “Summus Portus”), també de llengües locals, com el “Posets”, en benasquès, “petits pous”. Els cartògrafs francesos també afrancesat topònims locals com “Vallibierna” (Malibierne en benasquès). Enginyers espanyols també van batejar molts cims sense nom, donant topònims en espanyol a zones de parla catalana o basca. Més tard, a molts dels cims sense nom es va assignar el cognom del protagonista de la seva primera ascensió documentada, com el Pic Verdaguer o el corredor Moskova. El resultat és un autèntic collage de llengües.
Fins ara totes les ascensions i activitats realitzades a la muntanya tenien un fi: caça, pasturatge, contraban, estudis cartogràfics…
Amb la Revolució Francesa i certs corrents de pensament alemanys, arriba una nova manera d’entendre el món, menys pragmàtica i més contemplativa. Com a contrapunt al racionalisme del període il·lustrat neix una nova forma de pensament on els sentiments, la identitat social i una naturalesa idealitzada tenen un pes central: el romanticisme.
A partir d’aquest moment, per primera vegada a la història, trobarem personatges que pujaran a les muntanyes pel sol fet de contemplar, omplir l’esperit o ser la primera persona a fer cim. Pujar una muntanya com un fi en ell mateix. Neix així el Pirineisme.
El Pirineu al segle XIX era un lloc salvatge i molt diferent a banda i banda de la frontera.
Al Pirineu francès la situació política dóna un cert context d’estabilitat. S’afermen les viles i balnearis a les valls pirinenques que faran les vegades de “camp base” per a aquells burgesos i nobles que decideixin endinsar-se (sempre acompanyats de pastors o caçadors locals) cada cop més alt en aquestes muntanyes. Carreteres i pistes són cada cop més freqüents i una certa indústria turística, amb els seus allotjament i serveis de guies, comença a desenvolupar-se.
Al vessant espanyol el panorama és molt més inhòspit. En algunes valls pirinenques, l’extracció de ferro i les fargues havia estat un motor econòmic molt important durant segles, dinamitzant la societat i creant certa riquesa al territori. Fou així fins a inicis del segle XIX, quan, per decret de govern, es trasllada gran part de la indústria armamentística al Cantàbric. La majoria de fargues pirinenques han de tancar i s’inicia un èxode de gran part de la població i un empobriment generalitzat.
A més, ens trobem en plenes Guerres Carlines. Tant Navarra, País Basc, Catalunya i en menor mesura Aragó, van ser feus de resistència carlina. A zones muntanyoses les guerrilles i el bandolerisme estaven a l’ordre del dia i més encara a zones frontereres.
Al despoblament, la pobresa, la guerra i el pillatge, s’hi afegeix el fet que no hi ha mapes publicats de la zona, llibres que parlin del territori ni tampoc infraestructures que facilitin la logística.
Qualsevol ruta plantejada era una autèntica aventura en tots els sentits i una gran tasca d’exploració i descoberta constant.
El 1807, Louis Bonaparte i la Reina Hortensia, embarassada de Napoleó III, es traslladen a Cauterets, on efectuen la ruta Cauterets-Gavarnie per Hourquette d'Ossoue. A partir d'aquell moment es va posar de moda que tots els cavallers i les dames de la cort repetissin la ruta.
Un dels pioners en aquesta nova forma d’entendre la muntanya és Louis Ramond de Carbonnieres.
Ramond inicia el seu periple en la conquesta del Pirineu amb una finalitat científica, però aviat anhela ser el primer home a ascendir al que, aleshores, es creu el pic més alt del Pirineu, el Mont Perdut.
Per als estudiosos francesos de finals del segle XVIII, lel Mont Perdut, és una muntanya envoltada en una aura de misteri. Es considera, suposadament, la muntanya més alta del Pirineu, però el seu cim quedava amagat. L'única manera de veure-la és des d'altres pics propers. Aquest misteri captiva a Ramond. Potser aquest misteri hauria desaparegut si haguessin sabut que és possible veure aquesta cimera des de mitja província d'Osca.
Una primera expedició porta Ramond i els seus guies fins a la Bretxa de Tucarroya i albiren per primera vegada el cim nord del Mont Perdut, amb la seva espectacular glacera penjant (segur, molt més impactant que la imatge actual). Tot i que l’expedició no es fa amb el cim, Ramond notifica l’existència del llac de Marboré, que a diferència del suposat “Lac du Mont Perdu”, no desaigua a Gavarnie, sinó a Espanya. També va recollir fòssils que lajudaran a fomentar la seva teoria sobre la formació dels Pirineus.
Després d’algunes temptatives fallides, el 1802, creu arribar a la solució per arribar al cim: el coll d’Añisclo. Aleshores com a avançada, decideix enviar els seus dos guies, Laurens i Rodó, a inspeccionar el recorregut. A mig camí, al coll de Pineta troben un pastor aragonès. El pastor decideix acompanyar el parell de guies i mostrar-los el camí al cim. Aquell dia, els dos guies i el pastor aragonès trepitgessin cim.
Com era d’esperar, l’enuig i la frustració de Ramond en conèixer la gesta, fou monumental. No tan sols els dos guies li havien pres l’honor d’aparèixer als llibres d’història, sinó que es dedueix que el pastor aragonès i segurament molts abans que ell, ja havien trepitjat el cim amb anterioritat.
Neix el 1834 a Tolosa Henry-Patrice-Marie Russell-Killough. Fill duna família noble de llarga història. El pare, irlandès de família noble de l’Uster, la mare, francesa, també noble. Ell serà comte per herència.
La família s’instal·la a Pau, una ciutat propera als Pirineus i amb llarga tradició anglosaxona. Durant la seva infància, la seva família i ell són turistes habituals de Cauterets i Gavarnie i, sobretot amb la seva mare, fan algunes excursions senzilles per la vall.
Abans d’arribar als 30 anys, Russell ja ha viatjat per tot el món. Ho fa en tres viatges: Un primer amb vaixell al voltant de tot Amèrica del Sud, un segon per Amèrica del Nord, on acaba sent acceptat per una tribu sioux i un tercer viatge, molt més llarg i èpic a través d’Àsia i Oceania, on pateix l’hivern siberià , un tifó al Japó, s’endinsa als Alps neozelandesos i es queda enamorat de l’Índia i l’Himàlaia.
Evidentment, Russell gaudia d’una situació econòmica privilegiada que li permetia invertir tot el seu temps en allò que volgués, sense gaires vegades, reparar en despeses. Tot i així, realitza aquests viatges d’una manera, fins a cert punt, austera.
Entre viatge i viatge, per casualitat, cau a les mans un llibre. Es tracta de “Les Pyrénées; Ou, Voyages Pédestres Dans Toutes Les Régions De Ces Montagnes Dépuis L’ocean Jusqu’à La Méditerranée” de Vincent Chausenque. S’hi descriu un Pirineu salvatge, desconegut i encara per explorar. Russell queda fascinat.
En tornar del tercer viatge, i encara marcat pel llibre de Chausenque, decideix bolcar tots els seus esforços a explorar i narrar aquest nou (i vell) escenari d’aventures que s’obre davant seu.
Encara que mai va seguir un pla d’exploració. Defineix el mètode com “el vol en ziga-zaga d’una papallona, de flor a flor, en un jardí, segons caprici de cada instant”.
Una primera etapa on ascendeix a diversos pics aleatoris del Pirineu: Pic de Ger, Vignemale, Canigó o fent la primera ascensió documentada a la Pica d’Estats (des de Vicdessos), per tal de tenir una idea general de la serralada.
Una segona etapa on descobreix un filó al desconegut Pirineu aragonès. Resulta ser un habitual de la vila de Benasc, l’Hospital i el Balneari (potser perquè se li atribueix un idil·li amb una jove de la vall). En aquesta etapa aconsegueix els principals cims (Aneto, Maladeta), fa alguna primera ascensió, com la del Pic Russell 3207 m (en honor seu) o el Pic de Corones i explora el desconegut massís de Posets i el de Cotiella 3293m, entre moltes altres activitats. És tal la fascinació que té per la Maladeta que fins i tot es planteja seriosament comprar-la.
Comença a aficionar-se a vivaquejar (amb un sac de pell de xai ideat per ell mateix) als cims dels pics. Ho fa a l’Aneto i a desenes més.
Una darrera etapa, ja amb 51 anys on focalitza tots els seus esforços a una sola muntanya, de la qual queda enamorat: El Vignemale.
Pujarà 33 vegades, passarà una nit al cim, 2 al coll de Cerbillona i faria construir 7 coves excavades a la roca, per sobre de la glacera, on passarà 147 nits.
Però el seu fanatisme per aquesta muntanya no s’acaba allà, el 1888 escriu una carta al prefecte dels Pirineus on fa una petició per a la concessió del Vignemale. Argumenta: “El meu objectiu en fer aquesta petició és, sobretot, una satisfacció d’amor propi. Desitjaria sentir-me propietari d’una magnífica regió on he viscut, he treballat i he gastat molt; i el públic se n’ha aprofitat molt, el nombre d’ascensions al Vignemale, almenys, s’ha quintuplicat des de la construcció de les meves coves, a càrrec meu i sense ajuda de ningú. La concessió del Vignemale és una única recompensa que mai no he demanat”. Finalment, la Comissió Sindical de la vall de Bareges, el 1889, li concedeix per 99 anys la concessió a raó d’un franc anual.
És considerat el primer pirineista autèntic, sense cap disfressa de científic. Després d’una activitat muntanyenca de més de 45 anys, és difícil destacar alguna activitat en concret. Per Russell no eren més importants les gestes per la seva dificultat o importància, com per la intensitat o les sensacions viscudes.
És un dels primers cronistes del Pirineu. Fa una descripció literària molt important, tant pròpia, com d’ascensions d’altres pirineistes, que si no fos per Russell haurien quedat oblidats.
La seva aportació a la tècnica del muntanyisme no va tenir grans avenços. Mai no va utilitzar piolet, es feia valer únicament del seu bastó, no era gaire destre amb l’ús de la corda i, en cas de creuar una glacera, deixava en mans del seu guia la tasca de llaurar graons al gel.
Tot i això, introdueix uns avenços importants per a la logística en exploracions en altura: el sac de dormir de pell de xai, els vivacs en altura i la construcció de refugis.
Mai va deixar de buscar nous cims, noves valls. Se’l reconeix un extens treball d’exploració per zones, fins ara verges. Zones com Posets, Cotiella, Maladeta, Corones, a Aragó o la vall de Latour a Cauterets.
També una gran quantitat de primeres ascensions com: el Pic d’Ardiden, el Pic de Gabieto, l’Astazu Occidental, el Lustou, el Pic de Clarabide, la Pica d’Estats, el Carlit, els Pics d’Inferns, el Cilindre de Marboré , la Robinera, el Bec d’Eriste o Bagüeñola, el Bec d’Alba, Tempestes, el Bec Russell o el Molières.
