Als anys 20’s i 30’s s’havien conquerit la gran majoria de cims al nostre país. Tot i així, quedaven muntanyes que es consideraven inaccessibles o impossibles d’escalar, entre d’altres, el Cavall Bernat.
El Cavall Bernat és una agulla Montserratina que destaca al massís, esvelta i extraordinàriament vertical des de la cara nord, visible des de gairebé qualsevol punt de Montserrat. Una agulla que destaca sobre el centenar que l’envolten.
Primer de tot, hem de tenir en compte el context històric.
Ens situem a finals dels anys 20, inicis dels 30’s. Els mitjans i els equips eren gairebé inexistents, difícils o impossibles de trobar. Calia recòrrer d’inventiva i de recursos locals: Cordes de cànem, espardenyes (sabates d’espart), pitons fets a casa, falques de fusta… A més, la falta absoluta d’arnès o qualsevol sistema de seguretat feien que una caiguda no fos una opció i es tocava la roca el que és just i necessari.
També era discreta la cultura de muntanya: les maniobres de progressió eren gairebé desconegudes. Se sap que al Centre Excursionista de Catalunya gràcies a alguns immigrants austríacs i alemanys, arribats a Barcelona després de la primera guerra mundial, es comencen a introduir algunes maniobres i materials.
Resumint, manca de material, de tècnica, de coneixements, però també de carreteres o altres mitjans de transport. Aquests ingredients feien de qualsevol escalada a Montserrat, una autèntica expedició.
Imagina’t que des de casa teva, cada dia puguis veure una muntanya impossible d’escalar (jo m’arribaria a obsessionar amb ella). No calia anar a l’altra punta del món per trobar espais verges i inexplorats.
Els primers intents van ser promoguts a càrrec del pioner Lluis Estasen (figura essencial de l’escalada i l’alpinisme a casa, entre altres proeses, va introduir les tècniques de piolet i grampons a l’Estat espanyol).
Tot i així, el primer intent seriós va anar a càrrec de membres del Centre Excursionista de Terrassa, el 10 de maig de 1923 a mans de Josep Abelló i Josep Tintoré. Aquests van deixar una estaca de grans proporcions a l’inici de la fissura de la berruga, a la cara sud. L’amplitud de la fissura i la verticalitat els va fer desistir del seu intent, textualment escriuen “L’angle de la canal és massa obert i no permet guanyar-lo de cap manera. Caldria una contracció que difícilment un ésser humà podria resistir”.
Si mirem la ressenya actual de la via normal al Cavall Bernat, veurem que la fissura a què fan referència són uns passos graduats de V.
Hem de posar-nos en la ment d’aquesta cordada i els seus recursos. Sense arnès, una caiguda no era una opció, també la pressió de ser els primers i no saber que hi ha uns metres més amunt… Tot i el seu bloqueig, van aconseguir obrir el flanqueig fins a la fissura graduat actualment com a V+ i que dóna la dificultat al itinerari.
Aquesta primera gesta va ser el primer pas per a totes les cordades futures que van aprofitar l’itinerari d’aquests pioners.
Dotze anys més tard, el Cavall seguia impune. Es van registrar intents d’allò més esbojarrats: Es va registrar un intent de fer volar un estel pel costat contrari del cim per poder passar una corda o fins i tot es parla de qui va portar un mico ensinistrat amb una corda lligada… per sort l’escalada no va evolucionar en aquesta direcció…
Cada cop l’obsessió per aquesta agulla va ser més gran i va arribar a ser una qüestió de país.
El 6 d’octubre del 1935, una cordada d’escaladors del Centre Excursionista de Catalunya formada per Enric Novell (el Mexicà) i Francesc Enrich (el Mona), van fer un intent al Cavall: Els van faltar 10m per arribar al final de la fissura, però una tempesta forta va fer abandonar l’empresa. El cas és que ho van veure molt possible i van decidir donar-li “un altre pegue” uns dies més tard.
Paral·lelament, el dia 12 d’aquell mes, una cordada de l‘Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, Josep Costa, Josep Boix i Carles Balaguer, van arribar fins a mitja fissura deixant uns claus preparats per donar la temptativa final uns dies més tard, sense saber que uns metres més amunt hi havia el pitó de baixada que la cordada del CEC havia deixat pocs dies abans.
El dia 19, el “Mejicano” i el “Mona” van ser directes a rematar la feina de l’últim intent. Van ser a les 8 del matí, després d’haver dormit en una cova propera, ja que els havien arribat rumors que altres cordades estaven temptejant amb èxit la cobejada primera ascensió.
El butlletí 486 del CEC es pot llegir: “Estant a mitja canal, en un lloc on les preses eren poques i petites, el primer de cordada va haver d’estirar la corda, ja que no corria pels mosquetons. La presa de mà que tenia es va desprendre, forçant una caiguda d’uns sis metres”. Enrich el “Mona” va quedar ferit de l’esquena i van decidir baixar….
Era el torn per a la cordada de l’Ateneu. El dia 27 d’octubre van anar a peu d’agulla. La seva sorpresa va ser trobar-s’hi amb una altra cordada del C.E. Bages amb les mateixes intencions. La disputa no va arribar a més i com que els de Barcelona havien arribat uns minuts abans, van entendre que tenien preferència. Tot i així, la cordada del C.E. Bages no es va quedar mirant, van anar a peu d’una agulla propera, la Mòmia, i van realitzar la seva primera ascensió.
Mentrestant, Costa-Boix-Balaguer, anaven progressant amb pitons i mosquetons que havien agafat prestats d’un amic que treballava a la companyia telefònica, i amb nombroses esquenetes (passos sobre l’esquena del company) i el material deixat per cordades anteriors; finalment van fer cim.
Descriuen així: “Després d’un pas d’esquena per anul·lar el tram vertical, els peus del company pugen i desapareixen més amunt, i al cap de poc totes les parets de l’agulla estan sota els escaladors units amb una forta triple abraçada”.
La gran gesta va ser complerta. Tot i així, a causa de l’absència de testimonis, la notícia va ser rebuda com falsa.
Josep Costa, emprenyat, va convocar la premsa el dia 15 de març de 1936 per demostrar que l’ascensió havia estat certa.
Premsa escrita i ràdio van acudir a la cita. Va començar l’escalada en solitari a les 10:30 amb una naturalitat que fascinava. En cinquanta minuts va arribar al cim.
Un cop al cim, primer va ondejar una senyera. També va demostrar que el mite popular que deia que “tot home que pugés al Cavall Bernat, es transformaria en dona” era mentida, i ho va fer de la manera més gràfica i evident. Bandera en mà i amb els pantalons baixats, va ser ovacionat per tot el públic present.
Alguns escaladors de l’època van intentar repetir la gesta, però pocs van poder i algun va morir a l’intent. Pocs mesos més tard, al juliol, esclata la guerra civil i els somnis i projectes de repeticions i primeres ascensions queden truncats.
Actualment gran part de l’equipament de la via és el que van anar deixant les diferents cordades que van intentar aquesta mítica agulla (estaques metàl·liques, escarpies, volanderes gegants, pitons…) Fer aquesta via és fer un viatge pels inicis de l’escalada al nostre país.
• https://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1935m12v45n487.pdf
• https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-costa-i-cabre
• https://www.llibertat.cat/2016/12/josep-costa-i-cabrer-1904-1938-37136
•https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20180414/442538230740/solo-para-los-que-han-subido-el-cavall-bernat.html
• https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/cavall-bernat
• https://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1935m11v45n486.pdf
• Revista Vèrtex nº231. Albert i Òscar Masó Garcia. “El cavall indomable”. Pag 56.
